no ano passado, meu pai morreu.
leonard cohen morreu.
fidel castro, e tua mãe.
nós, que seguimos vivas, ficamos mais velhas
e nem por isso mais sábias.
nos velórios nos olhávamos espantadas sem saber o que fazer com as flores, as mãos,
o medo
de também chegar o dia, o nosso dia.
o que fazer com os fantasmas, as vozes dos mortos,
suas recomendações:
na tua casa, a maçaneta da porta.
na minha, os cães no portão.
nenhuma de nós soube o que fazer ou
deixar de fazer
além de chorar cada dia nossos mortos
nossos vivos,
ouvir suas vozes,
reencontrar os que amamos.
entre plantas
tomar um café, o pão de três cores,
e tudo o que brota diz
que nós, que ficamos mais velhas, seguimos,
seguiremos depois de mortas,
no desenho no ladrilho hidráulico,
nas mudas de morango,
no cará-moela cozinhando nas águas desta cozinha.
as toalhas de flor não sabem que é inverno.
teus olhos lacrimejam
e eu atenta à tua explicação:
"naquele dia, ao afastar as cortinas não entrou luz: a vizinha em surdina emparedou a janela: na semana seguinte se mudou: usei contra ela o pior xingamento que já me ocorreu: chorando eu gritava mulher ruim mulher ruim mulher ruim quarenta vezes ruim até o policial me afastar delicadamente explicando que ele já não tinha o que fazer."
a justiça é cega como a tua janela agora
tão sem luz.
ali onde falávamos da tua mãe, do meu pai,
das casas, das ausências
e que nas florestas, mesmo nas mais densas, há caminhos e trilhas.
saí no frio,
comprei alhos e manga.
na boca o gosto da jurubeba doce, as malaguetas dos passarinhos, o trem passando por cima da minha cabeça naquele túnel onde um dia comprei meias e calcinhas que nunca usei e hoje um homem toca no violino a canção mais triste do mundo.
as casas são imensas,
não cabemos mais nelas.
para neide
* rigó é passarinho preto em húngaro
(05 de julho de 2017)
conversa amb la meva estimada merla negra
(traducció: joan navarro)
l’any passat, el meu pare va morir.
leonard cohen va morir.
fidel castro, i la teva mare.
nosaltres, que seguim vives, ens fem més velles
i no per això més sàvies.
als vetlatoris ens miràvem esglaiades sense saber què fer amb les flors, les mans,
la por
que també arribi el dia, el nostre dia.
què fer amb els fantasmes, les veus dels morts,
les seves recomanacions:
a casa teva, el pom de la porta.
a la meva, els gossos al portal.
cap de nosaltres va saber què fer o
deixar de fer
a més de plorar cada dia els nostres morts
els nostres vius,
sentir les seves veus,
retrobar els que estimem.
entre plantes
fer un cafè, el pa de tres colors,
i tot allò que brota diu
que nosaltres, que ens fem més velles, seguim,
seguirem després de mortes,
en el dibuix en les manises,
en els plançons de maduixa,
en el nyam cuinant en les aigües d’aquesta cuina.
les estovalles amb flors no saben que és hivern.
els teus ulls llagrimegen
i jo atenta a la teva explicació:
«aquell dia, en descórrer les cortines no va entrar llum: la veïna a la sorda havia emparedat la finestra: la setmana següent es va mudar: vaig fer servir contra ella el pitjor insult que en aquell moment se’m va ocórrer: plorant cridava dona dolenta dona dolenta dona dolenta quaranta vegades dolenta fins que el policia em va apartar delicadament explicant que ell ja no hi podia fer res.»
la justícia és cega com la teva finestra ara
tan sense llum.
allí on parlàvem de la teva mare, del meu pare,
de les cases, de les absències
i que als boscos, fins i tot als més densos, hi ha camins i traces.
vaig sortir al fred,
vaig comprar alls i mango.
a la boca el gust de la jurubeba dolça, les malaguetes dels ocellets, el tren passant per damunt del meu cap en aquell túnel on un dia vaig comprar mitges i calces que mai no em vaig posar i avui un home toca al violí la cançó més trista del món.
les cases són immenses,
ja no cabem en elles.
conversa amb la meva estimada merla negra
(traducció: joan navarro)
l’any passat, el meu pare va morir.
leonard cohen va morir.
fidel castro, i la teva mare.
nosaltres, que seguim vives, ens fem més velles
i no per això més sàvies.
als vetlatoris ens miràvem esglaiades sense saber què fer amb les flors, les mans,
la por
que també arribi el dia, el nostre dia.
què fer amb els fantasmes, les veus dels morts,
les seves recomanacions:
a casa teva, el pom de la porta.
a la meva, els gossos al portal.
cap de nosaltres va saber què fer o
deixar de fer
a més de plorar cada dia els nostres morts
els nostres vius,
sentir les seves veus,
retrobar els que estimem.
entre plantes
fer un cafè, el pa de tres colors,
i tot allò que brota diu
que nosaltres, que ens fem més velles, seguim,
seguirem després de mortes,
en el dibuix en les manises,
en els plançons de maduixa,
en el nyam cuinant en les aigües d’aquesta cuina.
les estovalles amb flors no saben que és hivern.
els teus ulls llagrimegen
i jo atenta a la teva explicació:
«aquell dia, en descórrer les cortines no va entrar llum: la veïna a la sorda havia emparedat la finestra: la setmana següent es va mudar: vaig fer servir contra ella el pitjor insult que en aquell moment se’m va ocórrer: plorant cridava dona dolenta dona dolenta dona dolenta quaranta vegades dolenta fins que el policia em va apartar delicadament explicant que ell ja no hi podia fer res.»
la justícia és cega com la teva finestra ara
tan sense llum.
allí on parlàvem de la teva mare, del meu pare,
de les cases, de les absències
i que als boscos, fins i tot als més densos, hi ha camins i traces.
vaig sortir al fred,
vaig comprar alls i mango.
a la boca el gust de la jurubeba dolça, les malaguetes dels ocellets, el tren passant per damunt del meu cap en aquell túnel on un dia vaig comprar mitges i calces que mai no em vaig posar i avui un home toca al violí la cançó més trista del món.
les cases són immenses,
ja no cabem en elles.