no vento que vem dos desertos

Khamsin
... Hoje está um dia de ventanias: é a época do chamado khamsin, um vento que vem do deserto carregado de areia depois de ter varrido a Arábia com fúria. Invade irado o Egito e chega ao Cairo naufragando a cidade em uma imensa nuvem arenosa. Se despenteiam as palmeiras, o Nilo fica lamacento e muda de cor, o ar fica espesso, os pássaros sem respirar. Dos terraços caem antenas, roupa estendida, grades. Da terra se levantam redemoinhos de pó que invadem as ruas e dificultam o caminhar. A areia finíssima está por todo lado: no mastigar, no entre a roupa, dentro da cama, na geladeira. Chega misteriosamente. Uma rajada me folheou os livros abertos sobre a mesa. Graças a isso descobri uns versos de amor escritos pelo divino Platão quando era jovem: “Tinha aos lábios a minha alma e quando a beijei, a infeliz entrou nos seus como para fugir”. Agora mesmo tranquei as portas para evitar que as rajadas arrebentem os vidros, e antes de me fechar na penumbra do quarto, vi voando umas calças pelo ar... É o khamsin. Basta ter paciência e esperar que em mais cinco ou seis dias se desencalhe e siga avançando em direção ao ventre mudo do deserto líbio. Saí para tomar um chá no grande bazar com um amigo. Queria lhe falar dos versos de Platão. Pela rua todos correm empoeirados a proteger muito bem os olhos, a boca, as orelhas. Também eu tive que lutar contra o vento entre papéis, bolsas e nuvens desordenadas de areia. Um galho de acácia me chicoteou a cara. Por sorte estava toda florida. E assim chegou aqui a primavera...

(Manuel Forcano - Llei d´estrangeria)

o original, em catalão:

... Avui fa um dia ventós: és l´època de l´anomenat khamsin, un vent del desert que ve carregat de sorra després d´haver escombrat l´Aràbia amb fúria. Envaeix Egipte irat i arriba al Caire enfonsant la ciutat en un núvol immens d´arena. Es despentinen totes les palmeres, el Nil s´enfanga i muda la color, l´aire s´espesseix, s´alatrenquen els ocells. Dels terrats cauen antenes, roba estesa, baranes. Del terra s´aixequen remolins de pols que escombren els carrers i fan difícil caminar-hi. L´arena finíssima se´t fica pertot: la mastegues, la sents entre la roba, dins el llit, a la nevera. Misteriosament hi arriba. Una ràfega m´ha fullejat els llibres oberts damunt la taula. Gracies a això he descobert uns versos d´amor escrits pel diví Plató quan era jove: ¨Tenia als llavis la meva anima, i quan el vaig besar, la dissortada va entrar als seus com per fugir¨. Ara mateix he tancat els porticons per evitar que més ràfegues m´esbotzin els vidres, i abans no m´he clos en la penombra de la cambra he vist volant per l´aire uns pantalons... És el khamsin. Nomes cal tenir paciència i esperar que en cinc o sis dies més es desencalli i segueix avançant cap al ventre mut del desert libi. He sortit per anar a prendre un te al gran basar amb um amic. Volia comentar-li els versos de Plató. Pel carrer tothom corre empolsinat i protegint-se amb força els ulls, la boca, les orelles. Jo també m´he hagut de barallar amb el vent entre papers, bosses i núvols desendreçats de sorra. Una branca sacsejada d´una acàcia m´ha fuetejat la cara. Encara sort que era florida. Així ha arribat aquí la primavera...